Ferrada “Cágate Lorito” – 29 octubre

Espectacular la proposta que ens va oferir via mail el Jaume per a la matinada del dilluns 29 d’octubre, i tres fórem finalment els que ens vam deixar encisar per aquest repte. Del que es tractava era de quedar a les 20:00h a Lleida per sortir cap a Sant Llorenç de Montgai fent una parada obligada per sopar a un dels pocs restaurants oberts en un dilluns al vespre, i amb el pap ben ple, afrontar una de les vies ferrades més exigents del territori, i de recent creació, el “Cágate Lorito”.

Sortint del restaurant de Balaguer ràpidament vam notar la gèlida carícia d’aquella nit, el fred ens va calar al cos en un instant i gairebé ens va acompanyar fins que vam arribar a l’entrada del poble a on deixarem el cotxe. Era una esplanada ideal per acampar, i això ho demostrava les tres silencioses tendes que vam haver de sortejar per començar el camí d’aproximació a la ferrada. Caminarem una mitja hora sota la única i suficient llum de la lluna, que impassible i imponent seria testimoni privilegiada dels nostres moviments.

Ja al peu de la ferrada es veia que no era una broma, mentre ens anàvem posant els arnesos la anàvem analitzant fins on ens arribava la vista, el fred ja no era un problema, més aviat temíem de no passar massa calor doncs sabíem que era una ferrada molt esportiva, així que abrigats lo just, vam començar la grimpada. El Jaume, amb l’agilitat que el caracteritza va obrir via, el va seguir el Xavi que segurament va notar en excés els quilets que ha guanyat en els últims temps, després el Josep que dubtós alhora de decidir-se a vindre va afrontar la pujada amb decisió, i finalment jo, que no les tenia totes.

Amb la primera grimpada la cosa començava forta i feia preveure que no seria fàcil. L’exigència contínua de l’avenç, feia que haguessis de mantenir els 5 sentits alerta i no perdre la concentració, ja que la progressió era un cúmul de desploms i passos difícils que t’obligaven a ancorar-te de tant en quant per tal d’agafar una mica d’aire i recuperar forces per afrontar l’esforç següent. En aquests altos, era quan es podia gaudir de l’espectacle que representava veure aquell fred paisatge des de la cinglera, sota una àlgida i tènue llum.

La progressió no tenia desperdici, però hi havia alguns passos “estrella” que per la seva originalitat i/o dificultat quedaran retinguts a la nostra retina al llarg del temps. Un d’ells és el desplom en que gairebé et quedes en horitzontal per tal de tocar una campaneta situada a la part inferior d’una escala que resta despenjada 1 metre, i per a la que tens que enfilar-te per afrontar la part final, que encara ens guardaria alguna sorpresa més, com el magnífic pont tibetà, o el pèndul, previ a tindre l’honor de ser un dels valents que ha pogut conèixer el “lorito” de la ferrada, que ben resguardat en una caixeta i després d’una suau carícia a la panxa ens va felicitat per haver realitzat aquella heroïcitat. I amb aquest esplèndid sabor de boca i després d’una foto obligada, vam començar a desfilar pel camí de tornada, sota la única llum de la lluna, que no va tenir més remei, de reconèixer la gesta realitzada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *